De sobte, una forta bufetada carregada de violenta realitat, li girà la cara, li esmicolà el somnis, li matà tota esperança... i és curiós com creixem, com ens il•lusionem per a caure en picat, de sobte, zas! Sense avisar.

Aleshores ets sents estúpida i idiota. Com et podies arribar a pensar que...? Et deprecies, t’odies, et maltractes... seràs estúpida! No és just. Tu no et mereixes això. Hauries de recolzar-te, de cuidar-te més que mai, d’estimar-te... de repetir-te que no ets estúpida, no ets idiota, simplement ets humana i jove... t’equivoques, i no ets l’única...

Però no saps perquè ets incapaç de portar-ho diferent, et tractes malament, no et sents gens bé... com si insultar-te i menysprear-te et fes sentir millor, com si et reconfortés enfonsar-te encara més i més com si repetir-te una i una altra vegada que t’has equivocat et pogués reconfortar....

Però tu només volies sentir-ho un cop més, només pensar que tu també ho podies fer. Les rialles, les carícies i els petons... tot un estiu de formigueig, d’esperança i d’il•lusió, però no.

Ja no hi ha papallones a l’estomac, tot s’esmicola en un segon, amb una imatge... zas! D’un sol cop. Et fas petita, ridícula, pocs minuts després de sentir-te feliç, d’encoratjar-te de sentir que pots menjar-te el món, de pensar que pots aconseguir tot allò que vols... però ja et sents esgotada, abatuda, et rendeixes. No es pot anar sempre contra corrent, no es pot lluitar sempre per res, no pots saltar un mur un cop més...

Millor gira cua, que aquí no ha passat res.

No passa res, no passa res...que demà, serà com si res.

Si pogués oblidar tot el que la preocupa, us enlluernaria amb el més bonic dels seus somriures regalant-vos la més bella i inoblidable sensació.

Si pogués retrobar-se a ella mateixa es deixaria portar per un camí desconegut, sense por, guiant-se per l’olor que desprèn simplement; el món...

Si no flaquegés, si fos forta un cop més, si no dubtés ni un segon ni mai més, seria tot allò que volgués i més. Sense por podria ser simplement el que és, sense preocupar-se per res més, sense témer ni un sol cop als seus propis pensaments.

I si pogués, cridaria el que sent, s’equivocaria un cop més i ho oblidaria to de cop, per començar de nou. Si pogués, oblidaria tots els cops que no li ha sortit bé i ho tornaria a fer.

Una suave brisa acaricia las mejillas de Irene mientras camina por la orilla de la playa, mojándose los pies con el agua fría de la mañana… “La donna è mobile qual piuma al vento…” ¿Qué es eso? Piensa Irene. Era como si alguien le hubiera colocado un altavoz en la oreja perturbándole su idílico sueño. Apareció repentinamente un fuerte dolor de cabeza debido a la resaca acompañada por los gustos musicales del vecino que no iban a dejarla seguir durmiendo. Irene se rinde y se arrastra hasta la cocina de sus amigas mientras la cabeza le da vueltas. – Necesito un café. Un café, y un ibuprofeno de 600mg. ¿O mejor dos cafés? – se dijo.

Mientras mojaba las galletas en el café con leche algo la distrajo de sus pensamientos. Irene casi se atraganta al ver un desconocido que parecía haberse escapado de una revista, semi desnudo y en la cocina de sus amigas. Un chico, de metro ochenta, moreno con pelo corto, ojos verdes y barba de dos días entró a la cocina. Irene no apartaba la mirada de los boxers de licra negros que dejaban al descubierto un abdomen firme y fibroso y marcaban un culo y… bueno, y lo que no es culo. 

– Buenos días – saludó el chico mientras se servía una taza de café y ella, sin poder dejar de mirarlo, boquiabierta, no pudo decir ni una palabra. Antes del que el desconocido tomara asiento, Andrea entró en la cocina.

– Buenos días. ¡Ey! ¿Tú viniste con Raquel? ¿O contigo, Irene? – le preguntó al desconocido. Irene tan sólo pudo negar con la cabeza, seguía sin habla.

– Sí, con Raquel. Soy Raúl – le dijo mientras le daba dos besos, uno en cada mejilla

– Yo Andrea. Vivo con Raquel y este fantasma es Irene. No está tan acostumbrada a nuestros peculiares desayunos. Cuando Irene se estaba recuperando, de lo que empezaba a creer una ilusión, apareció por la puerta de la cocina otro chico, de estatura similar. De brazos fuertes, ojos oscuros, penetrantes, moreno de media melena hasta los hombros y barba. Igual que Raúl, éste desfiló como un modelo de ropa interior masculina marcando culo y paquete con un boxer de color gris oscuro. Irene puso los ojos como platos y casi se atraganta de nuevo, sobretodo porque le resultaba un poco familiar… le había visto anoche, seguro, pero no recordaba a sus amigas acompañadas de hombres de esas características. Es más, no recordaba nada de anoche.

Este último desconocido, se acercó a Andrea y dándole una palmada en el trasero le besó en la comisura de los labios. - ¡Cuanta gente! Buenos días. -

Justo después, apareció Raquel y Raúl se acercó rápidamente a ella y le rodeó la espalda mientras le besaba el cuello. – Buenos días preciosa – le dijo. Raquel sonrió.

- Buenos días. Yo soy Raquel. – dice acercándose al chico.

- ¿Has venido con Andrea?

- Sí. – El chico se sonrojó.– Soy Alberto.

- ¿Quieres café Alberto? - Sí gracias. - ¡Yo voy a hacerme un té! – Dijo Andrea.

Irene no se creía lo que estaba viviendo y por fin recuperó el habla.

- ¿Soy la única que se extraña de esta situación?

- Irene, deberías venir más a menudo. – dijo Raquel.

- Pero por lo visto, tú tampoco perdiste el tiempo Irene.

- ¿Qué quieres decir?

- Anda, ve a darte una ducha. Despéjate y de paso, mírate el cuello – le recomendó Andrea.

Irene se asustó y se dirigió hasta el baño. Al verse reflejada en el espejo no se reconocía a ella misma. Tenía un aspecto pálido, ojos morados y un chupetón en el cuello tan grande que parecía casi imposible camuflarlo. Por más que se miraba, no sabía que ocurrió la noche anterior. Recordaba una gran sala, luces de colores y muchas caras pero al fin y al cabo, todo era borroso y confuso.

Desconeix a on es troba i no sap com aturar-ho. Tot dona voltes al seu voltant, alguna cosa la fa girar com una baldufa, la domina com una titella i no la deixa caminar.

Desolada, cau esgotada de caminar sense un sentit, donant voltes fins a caure en un punt imprecís entre mirar enrere o seguir endavant.  Desorientada, sense saber en quin punt es troba ni cap a on es dirigeix. Les cames no responen, la fragilitat dels seus braços no li permeten tornar-se a aixecar. Immòbil, observa com el món es destrueix davant els seus ulls, es troba en mig de la devastació i la vida i la mort es creuen en un punt fugaç just  davant dels seus ulls. Un mar de llàgrimes que la rodegen en la immensitat del imprecís i fosc infinit ennuvolen qualsevol camí, com si després d’haver provocat la seva caiguda aquell algú no la permetés tornar-se a aixecar.

Els rajos del sol es desperten poc a poc, i encara ganduls il·luminen la foscor. Llum que penetra vergonyosa, insegura del fort fred que ha regnat durant tant de temps.

El Sol, modest, es fa un lloc en el temps i ens convida a celebrar un altre canvi, una altre època per a començar.

I ja quasi la sento, és aquella sensació, oblidada amb tanta foscor, l’escalfor, la il·lusió, les pessigolles i els petons.

El Sol...

Com si es tractés d’un joc del que només ella pot conèixer les regles, es dedica a passar les hores vivint un somni que no sap si el vol fer realitat.

Ell està davant, i sembla que els seus ulls li demanen la seva atenció, sap que els seus llavis li han estat demanant un petó i el desig tan fort que tenia a besar-lo de cop desapareix i es converteix en un profund rebuig que amaga la por, el terror... i ella sap a què, però no ho pot explicar... no és capaç, és un secret molt ben guardat que ningú mai ho pensaria d’ella, que ningú mai s’ho hagués imaginat... I de cop no sap el que vol. Així que fa com si res, gira el cap i segueix caminant al seu costat, evitant seguir-li el joc com ha fet fins en aquell precís moment. Però sovint se’n oblida i torna a mostrar el interès que roman en el seu interior, aquell que surt sol sense adonar-se’n i que sovint ha de tornar a guardar ben al fons. I es baralla amb seu conscient i inconscient, preocupada per seguir un joc que ell desconeix, preocupada per fer mal de tant de jugar... preocupada per decepcionar.

I més tard, allà es troba ella, nua davant del mirall. Es mira atentament cada racó del seu cos maleint aquesta por a compartir-lo que li aparegué quasi sense avisar. S’acaricia suament i la pell se li posa de gallina, s’agrada, però no està segura de voler agradar... d’agradar a qui? Quan algú mostra interès per a ella, es tira enrere i la por s’apodera de la seva ment que va massa de pressa creant històries que només ella creu reals, sense tant sols esbrinar si són realitat.

A vegades dubta de la seva capacitat de fer feliç a algú alhora que dubte trobar quelcom que l’ompli suficient en algú altre. Se sent diferent a tothom i a més a més, sap que tots els prínceps blaus un bon dia, es destenyeixen...

Però com tothom vol trobar aquell algú especial, vol estimar i ser estimada, vol ser tocada, vol fer petons i fondre’s amb aquell algú com si fossin un... però no en sap, ja no en sap.

Grata sorpresa cuando me enteré de la existencia de un grupo de fans de mis relatos en el facebook...

Forma parte del grupo de: Els relats de la Clow

Havia somniat amb aquell moment, tenia centenars d’imatges creades dins el seu cap, sense descartar però, una possible desil·lusió. Perquè... que era tot allò que no fos més que una fantasia? Una història de ficció que naixia del seu desig, un desig tant gran que potser sovint, confonia amb la realitat.

Pensava en quines converses sorgirien, imaginava que passarien moltes coses, creia fins i tot, que podria ser ella mateixa. Però quan el va tenir davant seu, es va bloquejar, mirava aquí i allà, sense poder creuar una mirada, sense poder dir una paraula, quieta, paralitzada, víctima del pànic de que tot allò que sentia fos real i a la vegada que es tractés tant sols d’una imatge d’un instant mal interpretat gravat dins el seu cap ansiós per sentir noves sensacions.

Desitjava abraçar-lo amb força, com si s’estigués escapant, el podria perdre i no el volia deixar anar. Però ell estava davant, sense saber que tot això li passava pel cap. I ella, amb els peus clavats a terra, el tenia tant a prop que el podia tocar, podia fingir que es rosaven sense voler... però no ho va saber fer, els peus no respongueren i no se’l hi va acudir res per a poder dir. Aprofitant que ell restava distret, el mirava relaxada, oblidant les sospites de que algú podria esbrinar que li passava pel cap en aquell precís moment.

Idees contradictòries es barallaven dins el seu cap, no creia real tot el que estava sentint, li semblava més aviat producte de la seva imaginació: un personatge creat a partir d’una persona real i unes idees creades d’una conversa que no havia oblidat, una reproducció dins del seu cap i el desig que fos real aquell algú que no coneixia de veritat.

Tenia pressa per conèixer, per oblidar la il·lusió i convertir-ho en realitat. Però li aterrava agafar velocitat, trencar la màgia, que tot quedés en un somni d’aquells que mai s’han de fer realitat. I no sabia com acostar-se, com si es tractés d’una seductora flama, es sentia atreta per aquella llum, que la convidava a acostar-se però no volia cremar-se...

I seguia quieta, sense articular paraula, presa del pànic... tement al mateix temps no vèncer aquesta por i no donar-li l’oportunitat de conèixer-la, de estimar-la... No volia que interpretés el seu silenci amb indiferència ni que confongués altres fluides converses que van mostrar tal complicitat, i pensés que ella no sentia res especial, que tot ho havia mal interpretat, en el hipotètic cas, és clar, que ell sentís quelcom semblant...

Tenia l’oportunitat de parlar amb ell, de gaudir per unes hores, sabia que si el deixava anar sense donar un altre pas que la permetés conèixer-lo una mica més, es penediria fins que no arribés una altre llunyana ocasió i aleshores, potser, seria massa tard.

Ell es va aixecar, i al passar pel seu costat li va posar una mà a l’espatlla i això la va fer sentir especial... però incapaç de reaccionar, no es va moure i allà es va quedar. Obsessionada en esbrinar el significat, com si tot el que fes estigués amagant una pista que es pogués interpretar, com si tot pogués tenir un sentit que ella no sabia trobar... es va desil·lusionar al pensar, que potser només es tractava un gest carregat de paternalisme, que tot havia sigut un mal entès i ella no havia estat a l’alçada d’ell. Començà a torturar-se pensat en què li deuria passar a ell pel cap, amb lo estúpida que havia sigut al creure que podia ser real i el risc que havia corregut en descobrir els seus sentiments.

La seva ment va entrar en una altre lluita de idees contradictòries en una roda d’incoherències que no tenien cap sentit. Aleshores se’n va adonar de que estava fugint d’una realitat, que la por no la deixava avançar, i que ella mateixa s’havia amagat quan tant sols s’hauria d’haver tornat amb un gest d’afectivitat, i deixant passar l’oportunitat, va romandre immòbil i el  va seguir sense apartar la mirada d’aquells preciosos ulls que l’estaven mirant. Va ser ràpid i fugaç, però el temps es va parar en aquell instant i va pensar: “ell no sabrà mai el que estic pensant...”.